El pa de pagès tal com el coneixem ara, és de molla blanca, tendra i amb alvèols (forats).

Tanmateix, el que feien antigament a les masies (d’aquí el nom de pagès) no sempre ho era. Hi havia escassetat de blat, per això sovint empraven cereals com el sègol, l’ordi o la civada i el pa que en resultava era fosc i dens.

De fet, només la gent benestant tenia accés al pa de forment o de xeixa (varietats de blat autòctones).

Tant se val, però el cereal que utilitzessin, pastaven un o dos cops per setmana i solien fer peces rodones molt grosses perquè es conservessin més temps.
La grandària d’aquests pans feia que haguessin de romandre força estona dins del forn. Un cop cuits, tenien la crosta molt gruixuda, detall important a l’hora de conservar el pa, ja que la crosta actua com a barrera de protecció enfront de la humitat i l’aire.

Ara com antany, un pa fet com cal no es fa malbé (no es floreix).

Cal guardar-lo sencer i anar llescant-lo quan convingui i alhora protegir-lo amb roba o paper, mai amb plàstic.

I quan es comenci a assecar, tenim un munt de recursos centenaris:
Pa amb oli, pa amb oli i sal o sucre, pa amb vi i sucre… i clar, el pa amb tomàquet!

També podem torrar-lo. I amb les torrades s’obre un altre ventall d’opcions:
Amb oli, amb mantega, amb mel… i ben sucadetes amb tomàquet.

Qui no ha gaudit d’una bona costellada acompanyada de pa torrat sobre les brases, fregadet amb all, sucat amb tomàquet, oli d’oliva i un polsim de sal?… Brutal!

I encara ens queda una solució si el pa se’ns ha assecat massa, fer-ne sopes.
Recurs interessant, ja ho sabeu, oi?
Qui menja sopes… se les pensa totes!